En Boubacar es menja la vida a glopades. Assaborint cada moment i sense mastegar, empassant-s’ho tot, fins i tot les ensarronades. Diu que tot és massa bonic.“La competència no és real, la vida ens dona prou camins a tots, no cal enverinar-se.” diu...
En Boubacar vol caminar descalç, fins i tot al cim del Pedraforca i regalar a cada moment allò que som i que allò que som sigui tot el que tinguem.
Com en Boubacar ja no en tenim gaires i no perdria ni un sol dels moments que passo amb ell, per res del món............
Bona nit a totes tres, Carme, Gisela i Inara i per molts anys Rober, amic.
Estem d’acord que moltes vegades les paraules i les imatges, si les traiem del seu context, o perden tot el seu significat o potser en guanyen un altre. Sigui com sigui, es desvirtua la realitat adquirida pel fet de formar part d’un conjunt.
Hola, el meu nom és Ona. Quan era petita sempre demanava a la mare que m’expliqués la història del meu naixement. Ella, em posava a la seva faldilla i deia....."a mi m’hagués agradat posar-te Laia, ja ho teníem decidit el teu pare i jo, però el part va durar tantes hores, des de la primera contracció fins al moment final, que semblava que vinguessis de molt lluny, que estiguessis fent un llarg viatge d’arribada des de ben endins. A més, quan vas arribar va ser com un esclat de sons que eren nous per a nosaltres. Per això varem decidir posar-te Ona. "
